Trobada conjunta de fi de curs

El dimarts 4 de juny, com és costum, ens hem reunit al menjador de l'escola per fer la darrera trobada del curs. Trobada conjunta de tots els grups on hem compartit la vida de cada un dels grups al llarg del curs. Experiències i temes interessants que ens han enriquit i suggerit.
Després d'aquesta estona, hem compartit el sopar i ens hem acomiadat fins al mes d'octubre.

Conflictes bèlics i atemptats terroristes: com respondre davant els dubtes i preguntes que inquieten als nens

Ingeborg Porcar

Fins fa relativament poc temps, es considerava que els nens i nenes menors de 8 o 10 anys, i especialment aquells en edat preescolar, quedaven al marge de possibles efectes negatius d'aquestes informacions, "protegits" per la seva relativa immaduresa cognitiva. Però estudis realitzats en els últims 10 anys han demostrat justament el contrari i han permès entendre per què.

Aquesta situació de sobreinformació reuneix dues característiques importants:

• Està present en tots els espais de la vida: en les portades de la diaris, que reprodueixen fotografies a gran tamany i que es veuen en qualsevol quiosc, al carrer, camí a l'escola, del parc, en qualsevol televisió, i no només a l'hora de les notícies, sinó de forma molt reiterada a gairebé qualsevol hora, fins i tot a la ràdio, a la qual habitualment ni nosaltres ni els nostres fills presten tanta atenció, però que aquests dies repeteixen una i altra vegada l'última hora i el balanç de víctimes produïdes i l'evolució dels ferits.

• Mostra imatges i informacions que suposen un repte cognitiu per als nens menors de 8 anys i que, per aquest motiu, poden resultar amenaçadores per a ells. Un nen en edat preescolar no sap entendre que, tot i que vegi una i altra vegada les imatges de les restes del atemptats i molt possiblement les declaracions dels ferits i supervivents, aquest només va tenir lloc una sola vegada. Tampoc sap valorar què és un atemptat, ni on s'ha produït, si prop o lluny de casa. Però segurament el més important és que les informacions li confronten amb el dolor, amb la idea de la mort i del patiment físic, cosa que, depenent de la seva edat, potser no havia pensat encara.

Des d'aquesta perspectiva, és més que aconsellable que les famílies ofereixin als nens un marc de referència per entendre allò que estan veient, per poder abordar els seus dubtes i les seves pors i per tranquil·litzar-los. 

Com saber si és millor parlar del que ha succeït o no fer-ho?

Encara que improbable, pot passar que els nostres fills no hagin tingut contacte amb les imatges de l'atemptat o no s'hagin adonat de la seva gravetat. En aquests casos, realment seria contraproduent abordar el tema, perquè podríem generar una inquietud innecessària. 

Per tant, aconsellem preguntar als nens si darrerament han vist alguna cosa a la televisió o als diaris que els ha cridat l'atenció. O, en el cas de nens d'entre 6 i 8 anys, si saben l'incident que ha passat recentment. En cas afirmatiu, continuarem parlant amb ells sobre el que ha passat.

En cas contrari, no ho abordarem directament. Els direm que hi ha hagut uns problemes (sense especificar) i que alguns adults i nens més grans han estat veient la televisió i informant-se. Però que aquestes informacions a vegades confonen nens de la seva edat. I que per això els aconsellem que sempre que alguna notícia els cridi l'atenció ens preguntin perquè ho puguem parlar entre tots.

Com abordar el tema?

Preguntes com les següents poden ajudar-nos a guiar la conversa amb els nostres fills:

• Què creus que ha passat? 
• Quina foto (imatge) t'ha cridat l'atenció? 
• Tu saps el que és un atemptat? 
• I per què penses què ocorren els atemptats? 
• Saps on ha passat? Això és a prop o lluny d'aquí?

La idea subjacent a aquestes preguntes és avaluar quina informació té el nen i com l'ha interpretat. Només així podrem tranquil·litzar-lo i corregir o complementar la seva visió sense afegir preocupacions o informacions que encara no ha entès o pensat.

Quina és la millor manera de respondre a les preguntes que ens fan els nostres fills?

La millor manera de donar resposta a les preguntes i als comentaris dels nostres fills suposa respectar els següents principis:

• Respondre a totes les inquietuds i comentaris que ens facin els nens, sense valorar el seu contingut i amb màxim respecte pel que han pensat i els inquieta .
• Tractar, sempre que es pugui, de tranquil·litzar els nostres fills, fent-los veure que al nostre país, per sort, els atemptats són molt infreqüents, encara que en altres països, lluny d'aquí, ocorren sovint.
• Subratllar sempre la disponibilitat d'ajuda en la nostra societat: si ens passa alguna cosa hi ha moltes persones que ens ajuden (la policia, els bombers, les ambulàncies, etc.) .
• Ser absolutament honestos amb les nostres respostes: si fem falses promeses als nostres fills se sentiran enganyats.
• Respondre només a allò que ha preguntat o comentat el nostre fill, sense anar més enllà, ja que amb això podríem estar generant nous dubtes o pors. Però mai hem de deixar preguntes sense contestar.
• Hi ha una pregunta que sol presentar dificultats quan les famílies aborden aquests temes amb els seus fills. És la referida als motius, la pregunta sobre per què unes persones en maten d'altres. És important donar respostes senzilles a aquesta pregunta, perquè els nens no s'espantin per la complexitat de les nostres explicacions. En aquest sentit, una bona resposta pot ser que nosaltres tampoc ho entenem, perquè mai una persona hauria de matar-ne a una altra.

Quines preguntes solen ser les més habituals?

Per preparar-nos per parlar amb els nostres fills, podem reflexionar prèviament sobre les preguntes que habitualment formulen els nens:

• Com es fan els atemptats? 
• Qui fa explotar les bombes? 
• Per què la policia no ha evitat que hi hagués un atemptat? 
• Les persones que fan això (els autors dels atemptats) van a la presó? 
• Com és que els metges no poden curar els ferits? 
• Hi havia nens a l'atemptat?

Potser pugui semblar una mica amenaçador parlar amb els nostres fills de successos tristos i traumàtics com els atemptats. I ens pot donar la sensació que parlar d'aquestes qüestions genera pors.

Tinguem en compte dues idees al respecte:

• Quan un nen té preguntes i no sap o no pot trobar respostes, se les dóna ell mateix o ho parla amb altres nens de la seva edat. I les respostes que construeix sense ajuda d'un adult sempre són més amenaçadoresque les que els hi brindem nosaltres, els adults, des de la comprensió del que els inquieta. 

• Si el nostre fill és petit, aquesta sigui potser la primera vegada que s'enfronta al dolor humà. Però no serà l'última. Acompanyar-lo i ajudar-lo a entendre què passa quan la vida ens planteja situacions dures és modelar la seva resposta davant la vida i preparar-lo per al futur.

Així no aprenen

Un altre curs “establint lligams”

Els dies llargs adornats pels xiscles de les orenetes enmig de la celístia vespertina ens diuen que el final de curs és tocar. Un any més, doncs, els últims dies de la primavera coincideixen amb la cloenda de la nostra estimada Escola de Pares. Deixem enrere un altre cicle de primers dimarts de mes en què la prioritat de tots és trobar-nos en una taula rodona per parlar de l’educació dels nostres fills, per compartir experiències i neguits i per acompanyar-nos en el no sempre fàcil camí de pujar les nostres criatures.

Una de les qüestions que tot sovint surten a la conversa és el ritme a què vivim (o ens autobliguem a viure) en la nostra societat. Ens fa aparcar, a vegades, aquells aspectes de l’educació que ens poden semblar menys prioritaris, tot i que ho són. Viure plenament cada oportunitat de relacionar-nos com si fos l’última és el que ens proposa el sociòleg Salvador Cardús en el seu llibre Ben educats, del qual reproduïm un fragment:

Aprendre a exercir l’autoritat amb bon tracte i aprendre a obeir de manera digna és, actualment, una necessitat urgent. I això només es pot fer si aprenem a associar-hi els sentiments adequats que han d’acompanyar aquestes pràctiques. Abunden els pares que se senten malament a l’hora d’exercir la seva autoritat paterna i acaben tiranitzats per uns fills que no són pas culpables, sinó víctimes de la situació. (pàg. 47)

En el mateix llibre, Salvador Cardús ens dóna més pistes quan ens explica la conversa entre el Petit Príncep i la guineu. En el capítol XXI del famós relat entra en joc una guineu que demana ser domesticada. El Petit Príncep li ha pregat que jugui amb ell perquè està trist, però la guineu, assenyada, li respon que no és possible perquè no està domesticada. El Petit Príncep li demana què vol dir “domesticar”, i la guineu li respon que vol dir “crear lligams”: si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.

De manera que, a l’autoritat, hi sumem establir lligams, comprometre’s. Si seguim la conversa entre el Petit Príncep i la guineu fa referència a una altra de les premisses importants: el temps. Necessari, per educar, per conèixer-se i compartir. Cal tenir i dedicar temps a l’educació dels fills, a les relacions humanes. I, finalment, demana que es tingui paciència que s’estableixin unes rutines que en el fons facin que un dia sigui diferent de l’altre.

Autoritat, lligams, compromís, temps i paciència. Paraules clau en l’educació.

Al final del diàleg, quan ha estat domesticada, la guineu explica el secret de tot plegat al Petit Príncep: “Tot el que és essencial és invisible als ulls” i afegeix: “ És el temps que has perdut per la teva rosa, que l’ha feta important”. I acaba: “Et fas sempre més responsable del que tu has domesticat”. Les paraules amb què Cardús rebla el text ens porten a considerar de capçalera aquest seu llibre i a fer-nos-el nostre

Temps i paciència són ben escassos avui en dia. Prioritzar el temps en la domesticació, en l’educació, en qui estimem; ser pacient, no tirar la tovallola, no cedir i confiar en els gestos, en les petites rutines, són aspectes imprescindibles per establir els lligams de què parla la guineu. Cal un compromís en l’educació dels nostres infants, cal un compromís en nosaltres mateixos. Cal el compromís de cadascú a “regar” i cuidar cada dia la nostra rosa. No és una garantia , però sí un bon camí.

Joan Rossinyol Cortés

Trobada conjunta de grups

El 7 de juny ens vam trobar tots els grups a la biblioteca de l'escola. En primer lloc vam mirar dos vídeos que ens van fer reflexionar. A continuació se'ns va presentar amb detall aquest bloc per poder-ne treure profit.
Cada grup es va presentar i van dir algun tema que els va funcionar bé. Algun grup va fer una reflexió sobre el que representa per a ells l'escola de pares.
I per acabar vam sopar junts a partir del que cadascú va aportar.

Calmar a los hijos con el smartphone es un error

Extret de @Hacerfamilia a Twitter

Tornar a fer coses plegats (sense canalla)

L’arribada d’una criatura és un moment meravellós, tot i que pot afectar la vida de parella. Cal buscar moments per tornar a festejar tots sols. Cal i convé. Com abans. Un dia. Unes hores. Provem-ho, va. Ja és gran, ara; ja té una certa autonomia: no cal que hi estiguem enganxats tot el dia. Posem-nos guapos i anem a sopar, al cine, on sigui. Deixem- lo (deixem-la, deixem-los, deixem-les) amb els avis, amb els oncles, amb un cangur. En bones mans, vaja. No passarà res: estarà bé. Ens ho mereixem. Ho necessitem més que mai. Ens anirà bé. 6, 12, 15, 18 mesos després del part (dP) -especialment quan la lactància ja no sigui només materna o quan ja es complementi amb alimentació sòlida-, un dia arribarà per fi la primera copa, pel•li, escapada només tots dos, en parella de debò, despresos de l’apèndix infantil sense el qual els progenitors novells potser se sentiran mutilats si no són capaços de desconnectar del tot. Per què cal que els pares de canalla menuda festegin de tant en tant com quan eren nòvios sense càrregues familiars? Com s’aconsegueix? Com es gestiona de la millor manera? Sortir sense el nen, sí, es pot.

Continuar sent parella (a part de pares) cal i convé. “Perquè abans de ser parella hem sigut éssers individuals, i perquè abans de ser pares hem sigut parella. I si han sigut etapes satisfactòries (com hauria de ser, i no córrer a cremar etapes perquè l’anterior ens genera malestar) no podem permetre que el que ha de suposar un estadi més en el cicle vital de la vida es mengi totalment els anteriors”, argumenta la psicòloga i psicoterapeuta Anna Maria Vilaró, del centre de psicologia, assessorament personal i salut Psigma. I ho rebla: “Ser pares no exclou ser parella, malgrat que la mitologia social ens parli del contrari”. I... ¿si no recuperem aquest espai conjugal, si no podem, si no volem, potser? “Poder compartir amb la nostra parella com ens sentim, les nostres pors i els nostres desitjos alleugereix el camí en la construcció de la nova realitat. I evita malentesos provocats pels alts i baixos que podem tenir en l’adaptació. Si no lluitem perquè l’espai de parella no quedi malmès, es pot generar un distanciament tan gran que acabi trencant la relació”. I això no ho volem pas, oi que no?

Nosaltres dos

Desatendre el “nosaltres dos” atabalats o enlluernats pel “nosaltres tres” té altres perills, com ara, en paraules de Vilaró, “la culpabilització expressada directament o no (pot sortir en anys posteriors) de la criatura pels conflictes que poden esclatar amb la seva arribada”. Conflictes com ara el mateix distanciament de la parella, la pèrdua d’espai propi o els canvis -ai!- en el cos femení. La teoria queda clara; ¿com la posem en pràctica? “No cal esperar a una edat en concret ni disposar d’un temps determinat. Per sort -apunta la psicòloga-. Cuidar la parella és una tasca que es pot dur a terme amb petits gestos i des d’un bon principi: podem obligar-nos a no parlar únicament i exclusivament de la criatura, sinó dedicar-nos una estona l’un a l’altre (mentre sopem?). A parlar d’altres àmbits del nostre dia a dia i de com ens sentim. Ajudar-nos mútuament també és una bona manera de cuidar la relació de parella”. I proposa “encarregar-se totalment de la criatura mentre l’altre passa una estona amb els amics o simplement es dutxa, va al gimnàs, a la perruqueria, a jugar un partit o dorm una estona”, uns plans que assegura que “cauen com el millor dels sopars en un restaurant d’elit”.

I alerta, atureu la rotativa: “Tampoc ens oblidem de la intimitat i el sexe, factors essencials en la vida de la parella, per als quals també s’ha d’anar buscant un moment, encara que no sigui aquell en què ens havíem acostumat a fer-ho”. Flexibilitat. ¿Més idees, també per a parelles que, aparentment, ja continuïn tenint-se cura mútua? “Preparar-li un sopar romàntic, comprar un petit detallet o, esclar, sortir de casa i de cap de setmana amb la criatura o sense. Pel fet de ser pares, no cal que deixem de fer tot el que ens agrada fer; més ben dit, no podem deixar de fer tot allò que ens agradava fer abans”.

Vilaró admet, però: “Potser per a moments de més intimitat durant més temps haurem d’esperar a poder deixar la criatura amb un cangur quan ja dormi de manera més seguida, quan no depengui del pit, etc.”. Fuig, culpabilitat; no l’esteu pas abandonant. “Pares feliços i relaxats, fills feliços”, proclama l’experta, i insisteix que “ser pares no implica oblidar-nos de ser parella: no només ens mereixem l’espai, sinó que és necessari cuidar-lo”. Vilaró proposa que els pares escriguin en un paper el significat de la paraula abandonament i que es preguntin, en acabat, si encaixa amb el que fan quan surten sols.

L’arribada d’un nadó a casa ¿degrada la parella o pot, fins i tot reforçar-la? Afegits al desgast físic i psíquic i al canvi d’horari, malentesos entre les dues mitges taronges sobre el model de paternitat o el paper dels avis posen a prova els lligams conjugals; sobretot, el primer any. “A mesura que anem avançant satisfactòriament en cada tram del camí -puntualitza la psicòloga- anem reforçant l’equip parella sentint-nos més propers, confiats i estimats”. Ara bé: també adverteix: “Si la parella ja anava coixa i s’ha decidit la parentalitat com a pedaç, és a dir, nens que han sigut concebuts amb la idea de tornar a encendre l’espurna de la relació per veure si així es deixa de discutir pel mateix de sempre, perquè un dels dos tingui una distracció i/o deixi de molestar l’altre...; en resum, per omplir buits, tindrem una degradació segura de la parella amb resultats nefastos. La criatura no ha d’arribar a la vida amb cap altra funció més que esdevenir un ésser humà feliç i estimat pels seus pares”. Navegants avisats.

Trobar el moment

Els barcelonins Noemí Artal i Daniel Barberan, de 38 i 32 anys, són pares de la dolça Paula, de nou mesos. I ep: parella, també. “Des que em vaig quedar embarassada -explica la Noemí- tots dos teníem molt clar que, amb el temps, intentaríem reservar-nos algunes estonetes per a nosaltres dos sols. A més, la majoria d’amics i familiars que ja tenien nens ens ho recomanaven. No havíem pensat ni planejat com ni quan ho faríem, perquè érem molt conscients que, fins que no ens trobéssim en situació, no ens en podríem fer a la idea. Ara ens encanta sortir tots tres junts, però penso que és cert que, de tant en tant, la parella necessita una estona per cuidar-se l’un a l’altre”.

En aquests nous mesos de paternitat novella, ho han fet un únic cop: “Era el nostre aniversari i vam anar a un balneari per relaxar-nos, a picar alguna cosa i, després, al cinema. La nena es va quedar amb la iaia, que és qui la cuida cada dia mentre treballem, i s’ho va passar pipa! Nosaltres vam estar molt tranquils, ja que sabem que no es pot quedar en més bones mans”. Us vau sentir culpables? “No, culpables, no, però sí que era una sensació estranya... Després de sis mesos d’estar 24 hores amb ella, deixar-la, ni que fos unes hores, era estrany. Tot i així, ens va anar molt bé! I, a l’hora d’anar a buscar a la nena, ja teníem moltíssimes ganes de veure-la!” A dos quarts de deu, confessa, ja eren a casa, i conclou: “Si tens la sort de tenir persones de confiança, amb les quals saps que els teus fills estaran bé i amb les quals els agrada estar, és molt més fàcil i resulta molt positiu per a la parella”.

Marc Serrano i Òssul (Publicat a l'Ara Criatures del 28 de maig de 2017)