Els dies llargs adornats pels xiscles de les orenetes enmig
de la celístia vespertina ens diuen que el final de curs és tocar. Un any més,
doncs, els últims dies de la primavera coincideixen amb la cloenda de la nostra
estimada Escola de Pares. Deixem enrere un altre cicle de primers dimarts de
mes en què la prioritat de tots és trobar-nos en una taula rodona per parlar de
l’educació dels nostres fills, per compartir experiències i neguits i per
acompanyar-nos en el no sempre fàcil camí de pujar les nostres criatures.
Una de les qüestions que tot sovint surten a la conversa és
el ritme a què vivim (o ens autobliguem a viure) en la nostra societat. Ens fa aparcar,
a vegades, aquells aspectes de l’educació que ens poden semblar menys
prioritaris, tot i que ho són. Viure plenament cada oportunitat de
relacionar-nos com si fos l’última és el que ens proposa el sociòleg Salvador
Cardús en el seu llibre Ben educats, del qual reproduïm un fragment:
Aprendre a exercir l’autoritat amb bon tracte i aprendre a
obeir de manera digna és, actualment, una necessitat urgent. I això només es
pot fer si aprenem a associar-hi els sentiments adequats que han d’acompanyar
aquestes pràctiques. Abunden els pares que se senten malament a l’hora
d’exercir la seva autoritat paterna i acaben tiranitzats per uns fills que no
són pas culpables, sinó víctimes de la situació. (pàg. 47)
En el mateix llibre, Salvador Cardús ens dóna més pistes
quan ens explica la conversa entre el Petit Príncep i la guineu. En el capítol
XXI del famós relat entra en joc una guineu que demana ser domesticada. El
Petit Príncep li ha pregat que jugui amb ell perquè està trist, però la guineu,
assenyada, li respon que no és possible perquè no està domesticada. El Petit
Príncep li demana què vol dir “domesticar”, i la guineu li respon que vol dir
“crear lligams”: si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu
seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
De manera que, a l’autoritat, hi sumem establir lligams,
comprometre’s. Si seguim la conversa entre el Petit Príncep i la guineu fa
referència a una altra de les premisses importants: el temps. Necessari, per
educar, per conèixer-se i compartir. Cal tenir i dedicar temps a l’educació
dels fills, a les relacions humanes. I, finalment, demana que es tingui
paciència que s’estableixin unes rutines que en el fons facin que un dia sigui diferent
de l’altre.
Autoritat, lligams, compromís, temps i paciència. Paraules
clau en l’educació.
Al final del diàleg, quan ha estat domesticada, la guineu
explica el secret de tot plegat al Petit Príncep: “Tot el que és essencial és
invisible als ulls” i afegeix: “ És el temps que has perdut per la teva rosa,
que l’ha feta important”. I acaba: “Et fas sempre més responsable del que tu
has domesticat”. Les paraules amb què Cardús rebla el text ens porten a
considerar de capçalera aquest seu llibre i a fer-nos-el nostre
Temps i paciència són ben escassos avui en dia. Prioritzar
el temps en la domesticació, en l’educació, en qui estimem; ser pacient, no
tirar la tovallola, no cedir i confiar en els gestos, en les petites rutines,
són aspectes imprescindibles per establir els lligams de què parla la guineu.
Cal un compromís en l’educació dels nostres infants, cal un compromís en
nosaltres mateixos. Cal el compromís de cadascú a “regar” i cuidar cada dia la
nostra rosa. No és una garantia , però sí un bon camí.
Joan Rossinyol Cortés